Els boscos


Els boscos a Oristà prenen molta importància donat que bona part de la superfície és ocupada per arbres, bosquines, camps, petits prats, turons i torrenteres. De totes maneres, l'arbre predominant que hi trobem és el pi blanc, el qual presenta un interès comercial ja que se n'extreu la fusta. 

Els arbres que hi trobem som joves, no es fomenta el creixement d'arbres adults amb un port considerable ja que són tallats periòdicament. En aquest cas doncs, són pocs els arbres testimonis d'alçades i diàmetres considerables que podem trobar al municipi deixant de banda algun roure o alzina que realment es fan admirar. 

Raons per a conservar els boscos: 

Amb la fotosíntesi, absorbeixen el diòxid de carboni de l'atmosfera i alliberen l’oxigen necessari imprescindible per a la vida humana i la majoria dels éssers vius. Per tant, mitiguen els efectes del canvi climàtic, cal recordar que el diòxid de carboni és una de les principals fonts que hi contribueix i els arbres i espècies vegetals l'absorbeixen per convertir-lo en aliment. 

Altrament, si anem a buscar raons de caire econòmic o personal, cal dir que són la base de l’economia rural i compleixen perfectament amb objectius recreatius, sortir de l’estrés diari, de la rutina, això tan necessari que ens falta en ple segle de les presses...

Com més madur és un bosc, major és la seva complexitat i major la seva biodiversitat, podent-hi trobar més espècies de plantes, de fongs, d’ocells, de mamífers, insectes.

Els boscos protegeixen el sòl (terra) d’esllavissades davant de possibles tempestes d’aigua i mantenen la seva fertilitat, regulant molt bé, el cicle de l’aigua. 

També són capaços de regular les condicions meteorològiques a nivell local, regional i també a escala més gran. 

Poden mantenir la humitat del terra i retenir l’aigua que davant un terreny devastat s’escolaria fàcilment i els rajos del sol hi incidirien més bruscament fent més difícil el desenvolupament de plantes i manteniment de la humitat.

Són capaços de mantenir els nivells freàtics (de l’aigua) naturals, evitant que cavitats naturals subterrànies s’evaporin fàcilment. 

Són molt bons filtradors de l'aigua de la pluja i la "potabilitzen" quan aquesta arriba al riu. 

Són reserves naturals de diòxid de carboni donat que el capten de l’atmosfera i el transformen en forma de reserva (tronc, fullatge, branques...)  

Protegir el bosc suposa també mantenir el patrimoni del lloc, conèixer els valos culturals i de biodiversitat.

En traiem un gran profit: llenya, fruits, pastures, animals de caça i pesca, resines, escorces, remeis naturals contra malalties que després copien les farmacèutiques en forma de medicament (la majoria de components són extrets dels boscos de tot el món). 

El bosc de ribera

El bosc de ribera creix a banda i banda dels cursos dels rius i per tant és una vegetació que disposa de força aigua. Són boscos caducifolis (la fulla dels arbres cau en l’època desfavorable, l’hivern). Aquests boscos, a més de la disponibilitat d’aigua es caracteritzen perquè hi ha disponibilitat de nutrients al sòl degut als sediments que transporta el riu d’aigües amunt.

Pollancreda al pas de la Riera Gavarresa, sota el Cingle de Sant Sebastià
Font: autor de la web.

Els arbres més freqüents a les nostres contrades i que conformen el bosc de ribera solen ser els àlbers, els freixes, el gatell, l’om, el pollancre, el salze blanc, la sarga, el tamariu i el vern.
La presència contínua d’aigua permet la formació d’un microclima particular i diferenciat dels ambients pròxims.

Cal nombrar algunes de les funcions que desenvolupa el bosc de ribera:

-          Amb les arrels dels arbres aconsegueix estabilitzar els marges del riu davant les seves crescudes i així contribueix a la forma i el traçat  del riu. Les arrels també ajuden a depurar de substàncies tòxiques presents a la capa d’aigua freàtica (més profunda) i també la superficial.
-          La vegetació de ribera frena la velocitat de l’aigua i afavoreix la sedimentació dels materials sòlids transportats pel riu sobre els terrenys inundats.
-          Forma part de l’ecosistema fluvial i participa en l’intercanvi de matèria i d’energia. La fullaraca, els branquillons, les flors, els fruits, entre d’altres, proporcionen matèria orgànica que cau a l’aigua i que és font d’aliment per a molts éssers vius.
-          Proporciona gran quantitat d’hàbitats diferents on poden trobar protecció un gran nombre d’éssers vius tant aquàtics com  terrestres, permetent la vida a moltes més espècies que no pas els individus que es troben en zones sense aigua. Fomenta doncs, la biodiversitat. 
-          La vegetació ombreja el riu de manera que l’exposició de l’aigua al sol és molt més baixa i per tant les variacions tèrmiques diàries i estacionals són molt menors.
-          Que l’aigua sigui freda a més de neta fa que la quantitat d’oxigen dissolt sigui més gran i per tant afavoreix la vida dels organismes aquàtics, alguns dels quals són molt exigents.
-          La limitació de llum posa fre al creixement de les algues i a l’escalfament de l’aigua i això afavoreix la presència de determinades espècies, amants d’aigües fredes (i amb molt oxigen) com les truites, els barbs etc.
-          Finalment les riberes tenen una gran bellesa i per tant un elevat valor paisatgístic.

Cal dir també, que els arbres que conformen el bosc de ribera tenen una gran capacitat de rebrotar davant de qualsevol pertorbació del medi. Tenint en compte que els rius Mediterranis presenten cabals d’aigua molt variables, davant de grans avingudes, aquestes plantes s’han sabut adaptar rebrotant de nou. De les espècies que podem trobar al llarg d’un tram de riu, cada una està adaptada a diferents nivells freàtics, això vol dir que les arrels d’una espècie poden ser molt més profundes que les d’una altra, permetent així, la vida de les dues espècies d’arbres en un espai molt reduït. 
Les espècies vegetals herbàcies que hi podem trobar normalment solen ser plantes amb bulb les quals, davant d’avingudes, queden als marges dels rius i fàcilment tornen arrelar i a desenvolupar-se novament. Una estratègia també, que han sabut aprofitar aquestes espècies de petit port.

A Oristà hi podem trobar comunitats de ribera formades bàsicament per

- La salzereda. Ocupa els marges dels rius i afavoreix l’enlentiment de l’aigua en moments d’avingudes i la retenció del sòl. Es troba acompanyat generalment per la sarga (Salix eleagnos), salze blanc (Salix alba), el saulic (Salix purpurea), etc.


- La pollancreda. Es troben a prop dels marges, on el nivell freàtic és molt alt. Apareixen el pollancre (Populus nigra), el freixe (Fraxinus angustifolia), i l’om (Ulmus minor). L’estrat arbustiu està dominat pels esbarzers (Rubus ulmifolius), l’arç blanc (Crataegus monogyna), etc. Cal dir que de freixe a Oristà n’hi ha alguns arbres testimonis en alguns torrents i Riera Gavarresa però no és molt abundant. 


L'escorça dels arbres


Segons l’espècie d’arbre l'escorça té característiques i funcions diferents. Proveeix als arbres d'un suport estructural essencial, condueix nutrients des de les fulles fins a les arrels, i ofereix protecció contra els insectes barrinadors de la fusta i altres animals.  

Tots els arbres tenen escorça d'alguna forma i color. Algunes són llises i brillants com paper, altres són aspres, gruixudes i amb prolongacions. La varietat de coloració de les escorces és tan diversa com les seves textures - els troncs dels arbres es presenten en molt variats matisos des del blanc platejat clar fins al castany -taronja fosc.

L'escorça és sensible i és susceptible tant a les "cremades pel sol" com de "cremades per fred". Si un arbre que ha crescut durant molts anys a l'ombra és exposat sobtadament al sol directe l'escorça pot envermellir i escamar-se, perjudicant a l'arbre en el seu conjunt.

L'escorça àspera i gruixuda dels arbres de pi resisteixen el foc molt millor que l'escorça d'altres arbres. L'escorça llisa necessita menys energia per a ser produïda, i no afavoreix el creixement de molses i líquens a la seva superfície.  L'escorça aspra és més efectiva de forma general, en mantenir allunyats tot tipus d’insectes barrinadors.

Des de temps molt antics, l'home ha utilitzat l'escorça dels arbres per a diferents usos. Per exemple a la Polinèsia, a l’Àsia tropical i Amèrica del Sud, els nadius la preparaven sotmetent-la a procediments especials, amb els quals aconseguien una mena de tela per fabricar vestits. Hi ha escorces que antigament i també en l’actualitat s’utilitzen per les qualitats medicinals i de pigmentació que presenten.

Des que un arbre jove comença a fer-se llenyós, es comença a formar l'escorça a la part exterior. Està formada per cèl·lules mortes, impermeables, produïdes a la capa externa de la tija o tronc. Mentre es forma la fusta a l'interior de l'arbre, una capa de cèl·lules pròxima a l'exterior comença a dividir-se i a produir cèl·lules diferenciades que conformaran l’escorça i les quals es faran dures i aspres amb una substància impermeable formant així, l'escorça. Any rere any n’augementarà el seu gruix, això sí, depenent de l’espècie de què es tracti aquest podrà ser molt variable.

L'escorça, creix formant tots els anys capes noves, no obstant això, no contribueixen a l'augment de gruix del tronc, en part perquè de forma general és l’escroça és prima i per l’altra part perquè les capes més exteriors s'esquerden i es desprenen de la planta. L'escorça aconsegueix al voltant del 10-15 % del pes total de l'arbre i per regla general és llisa i prima en els arbres joves, i gruixuda, rugosa i aspra en els arbres vells .


L'edat dels arbres i molt més


Un arbre tallat presenta una sèrie de cercles concèntrics els quals se’ls anomena anells. Cada un d’aquests anells de creixement correspon a un any.. Si volem saber l’edat de creixement d’un arbre caldrà comptar els anells des del centre cap a fora en direcció a l’escorça. Tot i així, cal tenir en compte que aquesta versió és vàlida en climes temperats com el nostre, amb estacions ben marcades pel fred, la pluja i la calor a diferència dels climes tropicals que no presenten estacions marcades i per tant les condicions climàtiques són semblants durant l’any amb la qual cosa, un anell no correspon necessàriament a un any.

Un anell està format per dues parts diferenciades, per un cantó el creixement que té lloc a la primavera i que correspon a la part clara de l’anell i més ample donat que el creixement durant el bon temps és major degut a una temperatura més favorable i també pluges més abundants de froma general. El creixement que té lloc a la tardor correspon a la part més fosca i estreta de l’anell degut a condicions més desfavorables de temperatura i plgues. Les mides dels anells poden ser molt variables i segons la mida podem veure-hi reflectides les condicions climàtiques que ha tingut lloc aquell any o en un any determinat. Per exemple, si els anells són molt estrets significa que l’arbre ha viscut un any o diferents anys de sequera. Per exemple, datant els anys de l’arbre, podríem saber, concretament, si a l’any 1990 les condicions climàtiques van ser favorables o no comptant els anells i assignat l’any corresponent en funció de la gruixària de l’anell. 

A determinades zones de l’anell (segons orientació E-W, N-S) es pot veure com la distància entre aquests és més estreta o més ample i té a veure precisament amb la quantitat de llum que rep segons la seva orientació, presentant anells més amples en orientacions més assolellades. Els anells ens poden donar informació molt precisa del clima. 
En definitiva el què veiem d’un anell no deixen de ser vasos conductors que el mateix arbre utilitza per a transportar nutrients. La majoria d’aquests vasos estan ordenats però cal tenir en compte que hi ha arbres com les palmeres que els vasos conductors estan molt desordenats i no és possible comptar anells ni visualitzar-los. 


Els arbres creixen en alçada però també en amplada i en cada etapa de la vida presenten diferent ritme de creixement. Els arbres, com d’altres éssers vius, presenten un creixement més ràpid quan són joves i més lent a mesura que es van fent vells. Així doncs, els anells de l’etapa jove acostumen a ser més gruixuts que els de les etapes de maduresa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada