Cròniques del món vegetal

LA RIERA DE VILASENDRA(19/03/2017)
Als boscos d'Oristà hi ha algunes zones que personalment em fan delirar. Es tracta de petits torrents amagats enmig de l'espessa vegetació que abans que comenci a esclatar de verd la primavera, és possible acostar-s'hi sense prendre massa mal. En aquesta ocasió, i val a dir que ja feia molts dies, tenia ganes d'acostar-me a la Riera de Vilasendra, que tot i que l'anomenem així, no seria ben bé una Riera sinó un torrent el qual sol presentar una aigua força clara i on en alguns punts s'hi poden veure larves de salamandra. 

La Riera de Vilasendra podríem dir que forma part del Torrent de Font Canaleta, qua curiosament he hagut de mirar el mapa per confirmar-ho però val a dir que algun habitant d'Oristà, sense haver-lo mirat, ja m'ho havia notificat (quina saviesa la popular, quina claredat de conceptes, quina lectura més sensacional de la natura...). Per tant, el torrent de Font Canaleta naixeria per la zona de la Serra de Sant Salvador - Els Tossals i recorreria un llarg camí fins arribar al destí d'avui, la Riera de Vilasendra. En aquesta zona, si anem recorrent el traçat del torrent principal veurem com recull l'aigua de sinuosos torrentets que s'escolen cap avall a través de les petites "serres" que conformen aquesta part del municipi. Així doncs, buscant sempre la fondalada, ressegueixen ara de forma més recta, després més sinuosa, el traçat que ofereix el paisatge. 

Al pas per Vilasendra, de bon arribar-hi, m'he entretingut a resseguir-lo ara que la vegetació, com deia, em permet passar arran de torrent sense trepitjar els camps. 

Aquí tindríem una imatge que definiria molt bé el torrent en aquest indret, a la banda dreta, pi blanc, pi roig, algun pollancre. A la part esquerre, hi trobaríem camps sembrats.



Seguir torrent amunt tanmateix no té massa misteri, però la curiositat per la vegetació, el relleu i l'aigua, m'empeny a seguir endavant perquè sé que hi haurà alguns temes interessants. Em trobo amb algunes roques calcàries erosionades pel petit torrent que es deixen veure en força zones del recorregut (tanmateix camino 1 km amunt). L'aigua és transparent i en alguna part s'hi deixa veure acumulació d'algues verdes en petits grups.


Observo algunes raconades idíliques amb força roca i zones on el torrent s'estreny i s'aixampla substancialment. L'aigua corre en aquesta època i s'observa un sotabosc espès de boix imponent i arbres com el roure, el freixe, el pollancre i d'altres de fulla caduca que arriben a la immediació de l'aigua del torrent. 


El torrent, vist des de la llunyania ens ofereix un espectacle de pi roig i freixe, aquest últim arbre, a la part inferior de la imatge amb l'escorça plena de líquens grocs. El freixe, arbre autòcton que desafortunadament a Oristà s'ha substituït pel pollancre (de creixement més ràpid i aprofitat a nivell forestal). El freixe en aquest cas emergeix en una línia contínua entre el camp sembrat de color verd, i el torrent passa just darrere els freixes.


Observo alguns pollancres ja florits (flor vermella a l'apèndix de les branques) els quals presenten un tronc considerable pel què fa a la gruixària i també alçada, força imponents. Podem veure-hi heura que embolcalla el pollancre i s'alça amunt per aprofitar el màxim la llum i també els nutrients els quals extreu del mateix tronc del pollancre. 

M'endinso en la vegetació sense trepitjar el camp i arribo en alguna zona força impressionant, amb una humitat considerable amb molsa, pedres enmig del torrent i aigua estancada en alguns punts i que corre, en d'altres.


Estar en aquest indret, després de creuar un camí principal i endinsar-me cap al torrent, amb el vent de fons que toca amb la copa dels arbres oferint un soroll de fons que podria fer compungir a qualsevol, d'escoltar alguns ocells forestals com les mallerengues o els pit roig la veritat és que no et deixa indiferent. A part del pagès que ve a cuidar el camp, els caçadors i alguna curiosa com jo mateixa, tens la sensació que és una zona d'aquelles oblidades, interessants, poc humanitzades que la natura amaga en multitud de zones que precisament tenim a casa nostra i que segurament no ens interessa arribar-hi per algun motiu o altre. 

LA NATURA ABANS DE LA PRIMAVERA (21/03/2017)

Avui, 21 de març de 2017 ja estem oficialment a la primavera. De totes maneres, fa dies i setmanes que la primavera es deixa veure i sentir a Oristà, al bosc i als camps. Alguns ocells migratoris s’han citat de pas per casa nostra en direcció al nord: les grues, les cigonyes, les àligues marcenques (aquestes les veurem durant alguns mesos sobrevolant) i també molts altres ocells. En aquestes dates alguns hivernants ja no es deixen veure, com podria ser el cas del pardal de bardissa i en canvi altres ocells se senten cantar com mai ja fa dies; el tord comú, la griva, el pit roig o la merla ens indiquen també que a casa nostra es comença a presenciar una primavera anticipada.

El bosc i l'ambient però, no s'omplen només de cants que enamoren l'oïda sinó que també comencem a veure flors si bé és possible, tot s'ha de dir, que de plantes florides en podem veure tot l'any com seria el cas  de la ravenissa blanca o el romaní. El cas és que quan entrem el mes de febrer evidenciem que els dies s'allarguen pels dos extrems del dia i les plantes comencen a traspuntar amb més abundància. Des de fa milions d’anys les plantes guien tot el planeta produint oxigen i proveint aliment a bona part del món animal, sovint però, són unes grans oblidades i és que ens apassiona més el món de la rapidesa, els animals o els cotxes deixant entre dit que la natura del món vegetal és massa plàcida en un món tan frisós. És per això que m'agradaria especialment dedicar un petit relat a les primaveres de les plantes, especialment a les espècies que comencen a despertar a Oristà.

ENTRE FEBRER I LA PRIMERA QUINZENA DE MARÇ

Podríem dir que entre febrer i la primera quinzena de març les plantes comencen a bellugar-se i algunes d’elles, després d’hivernar i restar immòbils durant alguns mesos, ens comencen a mostrar la part més afable, bella i acolorida, és quan comencem a veure que la natura és constant, puntual i perfecta.

Hi ha algunes plantes que poc a poc es deixen veure ja que comencen a florir a principis de febrer o inclòs abans, seria el cas dels ametllers. Quan l’ametller de la Masia de Bojons comença a florir, alerta, la cosa va cap al bon temps, en algunes ocasions fins i tot, ha florit el mes de gener. Poc a poc s’hi van afegint altres espècies que aprofiten l’augment de temperatures i un creixent interval de llum per avançar la floració.


Així mateix durant el mes de març comença la floració dels presseguers que juntament amb els primerencs ametllers es deixen entreveure tant en jardins, com en horts, com en marges de camps delatant la seva presència a amb les flors blanques (ametllers) i rosades (presseguers). 

La foixarda, un arbust que pot passar força desapercebut durant l’any, en alguns marges assolellats de dalt algunes carenes o vessants assolellats, arrelat en terres poc poroses i eixutes ens deixa veure la seva part més acolorida mostrant un interessant ram de flors liles, ordenades, en forma de botons compactes que des del mes de febrer és un veritable regal de la natura. En aquests petits indrets, més calorosos, eixuts i solells, la primavera s'avança sense fre.


El romaní segueix la floració primerenca oferint la millor olor al bosc, amb florides imponents que entapissen el sotabosc de la majoria de bosquines i marges de camins. Tot i que de romaní florit en podem veure tot l’any, l’autèntica floració és ara, entre febrer i març i s’allarga a l’abril, amb flors persistents que ens acompanyen com deia, durant tot l'any.


Mentre algunes plantes, sobretot arbres, resten encara immòbils i es resisteixen a donar el primer indici de primavera, com seria el cas dels roures, els freixes o altres arbres de fulla caduca com l’auró blanc, l’auró negre, la blada o les moixeres, alguns arbusts com el marfull aprofiten també les clarianes del bosc per obrir-se i ensenyar la seva magnificència floral. Aquests petits arbres, que s’aixequen imponents entremig d’un bosc atapeït de pins i roures, ens ensenyen la cara més ufanosa en un desgavell de plantes important.



Els arços negres es delaten pròpiament després de passar un hivern d’allò més grisenc, és el mes de març quan el podem veure totalment florit en marges de camps especialment atapeïts de branques, de flors blanques i d’insectes que pol·linitzen les flors. Només en aquest moment puntual de floració, que pot durar unes poques setmanes, ens adonem que hi ha més arç negre que el que realment podríem arribar a imaginar.


Alguns pollancres comencen a delatar el color de les primeres flors verdoses - vermelloses als extrems dels brots mentre l’argelaga deixa entre veure el groc intens de les flors les quals faran girar també, a més d’un. Tot i ser una planta objectivament espinosa, la qual genera poques simpaties, cal dir que és capaç de despertar la curiositat de qualsevol badoc.

Les plantes herbàcies com l’herba fetgera, les violetes de bosc i les primaveres són les primeres herbàcies a florir (mes de febrer) aprofitant que habitualment les podem trobar en un sotabosc força atapeït d'arbres i arbustos on la majoria no han tret fulles i per tant, deixen passar una mica de llum fins al sòl. És llavors quan aquestes petites plantetes aprofiten per esclatar de colors intensos i aquest és el seu moment, o ara o mai, més tard ja no serà possible rectificar, el temps a la natura és massa precís. Així doncs, en vores de torrents, entre boixos i en zones més humides podrem viure un bonic espectacle de colors violacis i blancs amb colors intensos. En marges també de rieres i torrents, a l’ombra, hi podem veure les flors anomenades "primaveres", de color groc, les quals quan es troben totes replegades, no hi ha dubte que passa alguna cosa; els dies s’allarguen i les plantes ho saben. 


Tot això passa en relativament poc temps i costa adonar-se del canvi, aquí no hi ha crits, ni presses ni empentes i en qüestió de poques setmanes passem d’un estat grisós a un d’acolorit, i aquí comencem a veure insectes, les primeres orenetes cuablanques i vulgars, molts mosquits a la Gavarresa i això passa sempre en aquestes dates. El què ens continuarà oferint la natura a partir d’aquest 21 de març, serà una nova seqüència floral, constant i harmònica i de tot això, en parlarem d’aquí uns dies.


La successió dels nostres boscos (21/11/2016)
Aprofitant que estem en plena tardor i que cada dia els roures altres plantetes presenten uns colors més atractius, destacaré especialment un tret important dels nostres boscos i és que estan en constant successió 

Cada cop que sortim a caminar ens podem adonar de vàries coses o simplement cap, tot depèn de la voluntat i la curiositat que es tingui, però en el cas que l'imperant sigui la curiositat diré que avui m'he detingut uns segons a davant d'un bosc de pi blanc i m'ha cridat l'atenció la gran quantitat de peus de roure martinenc que hi creixien en format arbustiuEl roure martinenc és un arbre adaptat al nostre clima i és d'allò més resistent, sense pretensions d'arribar més enllà del què vull destacar, no descarto en alguna ocasió fer un post parlant de temes més concrets en relació a aquest interessant arbre. El cas és que tinc la particular sensació (i no crec pas que sigui l'única persona) que cada any hi ha més presència de roure martinenc i és que no seria d'estranyar, els pobres pins blancs, entre la processionària que els fa molt males passades i que un gran nombre de peus són alts i molt prims, més tard o més d'hora acaben caient al bosc, en marges de camps, en camins etcL'arbre predominant al nucli d'Oristà sense cap mena de dubte a simple vista seria el pi blanc, però això serà així d'aquí 50 anys? fent la ruta blava, la verda  o la vermella un s'adona degran nombre de pins que arriben a caure i que trobem al mig del camí. En molts casos corresponen a peus prims i molt alts els quals són vulnerables al vent i a un terreny probablement poc profund. Quan un pi blanc abandona el seu lloc habitual aquest espai serà ocupat de ben segur pel roure martinencs i un cop ocupin aquest espai que haurà quedat lliure, el roure disposarà de més llum i més nutrients (ja no té el competidor del pi blanc) i així, al llarg dels anys, segurament podrem veure molts més roures que pins, els quals, mica en mica, acabaran creixent i predominant en amplada i alçadaPer tant, el roure martinenc és un fet, és l'arbre per excel·lència que està més adaptat al nostre clima juntament amb l'alzina carrasca i és que ell, sense pressa, aguanta, resisteix i espera el seu moment per créixer i desenvolupar-se i és que a la selva natural ja ho diuen, que sempre acaben dominant els que millor s'adapten. 

Fulles de... (21/11/2016)
Fulles  caigudes a la zona de la Gavarresa darrere el cingle de Sant Sebastià i a sobre de la Resclosa. A vegades sembla que no hi hagi temps suficient per mirar cap endavant, cap a dalt i al terra, només hi ha una opció, agafar-s'ho tranquil·lament sinó no és possible fer tantes coses

 Fulles de roure, auró blanc i pollancre


 Fulles de salze blanc i noguer

El canyet de la Gavarresa (21/11/2016)
En aquesta imatge es pretén mostrar com en ple mes de novembre (fins el present moment amb unes temperatures molt suaus), el canyet aplanat per les darreres revingudes de la Gavarresa lluita per tal de continuar dret i en surten nous brots verds. Les darreres Gavarresades (com anomenaríem les crescudes de la Riera), transformen el seu entorn deixant la Gavarresa menys desproveïda de vegetació a la llera . Entre que les pluges fortes tenen lloc a l'estiu i que aviat arribem a la tardor, la vegetació resta immòbil fins que arriba una nova primavera. Cal remarcar la importància d'aquest tipus de vegetació donat que moltes espècies d'animals, sobretot ocells de diferents mides, s'hi amaguen, hi fan el niu, s'alimenten de les llavors... tot i així, la natura fa el seu curs i si la riera creix, poc hi podem fer, però com a mínim, cal conservar-ho alterant al mínim aquestes zones de gran riquesa i biodiversitat. Cal dir que la vegetació que puguem trobar a banda i banda de la Riera frenen en gran mesura, l'erosió del sòl degut al pas de l'aigua, per tant, una nova raó per conservar les lleres de la Riera.



Les molses (19/11/2016)
La molsa és comú al nostre municipi i la sabem identificar sense problemes la majoria de vegades donades les característiques que presenta com ara que pràcticament no s'aixeca del terra, forma petits o continus coixinets d'aparença tova, compacta, de poca adherència al substrat i són de color verd intens, almenys les que trobem a Oristà. Creixen en llocs molt humits i les trobem sovint en bagues (obagues) a sobre d'un tronc, d'una escorça, d'una pedra, a sota d'un boix i generalment a l'ombra o bé en llocs de molta humitat i amb poca insolació.  El cas és que no poden viure en llocs secs donat que són uns organismes vius molt primitius i en aquest cas l'evolució no els ha dotat d'estructures reguladores de la humitat com seria el cas dels arbres i la majoria de les plantes que coneixem i podem veure. Per tant l'estratègia que han adaptat ha estat viure en llocs humits per tal de poder sobreviureCom que al planeta afortunadament hi ha llocs humits (més grans o més petits), tenim la sort de poder comptar, amb la molsaLa molsa no correspon pròpiament a una planta herbàcia com les que coneixem; sajolida, romaní, camamilla, roures, pomeres... sinó que forma part d'un grup molt anticdels primers que va aparèixer al planeta i per tant, no veurem mai una flor vistosa ni tampoc llavors sinó que tenen un sistema propi i particular per a reproduir-se; el què fan és produir unes càpsules que en època de reproducció, si ens hi fixem en detall, és possible de veure ja que són estructures molt finetes que sobresurten de la planta arrapada al terra en forma de coixinet, segurament si ho volem veure, ens haurem d'ajupir, agenollar-nos i parar atenció. A l'interior d'aquestes càpsules s'hi formen unes espores (com unes petites llavors) les quals acabaran sortint a l'exterior i tindrà lloc una nova molsa un cop arribi al sòl. Aparentment el procés pot resultar força semblant al d'altres plantes però sense entrar en aspectes tècnics que no és el propòsit d'aquest post, cal dir que les fulles són molt simples, no presenten un sistema de vasos que condueixin els nutrients i l'aigua amunt i avall com les plantes que he esmentat anteriorment sinó que són d'allò més simples i degut a tanta simplicitat, no s'adapten a qualsevol ambient. A la següent imatge tindríem un exemple d'almenys dues espècies diferents de molsesuna molsa principal que colonitza la part superior de la roca i en segon terme, a la part inferior, coixinets molt més petits que s'arrapen a la roca però amb característiques diferents a la primera.  


Encara que ens pugui semblar una cosa força estranya, s'ha de dir que la funció de les molses al bosc és essencial donat que protegeixen el sòl (el terra) contra l'erosió, ajuden a mantenir la humitat, poden resultar d'interès per a determinats grups de petits animalons com ara insectes ja que és una excel·lent zona per amagar-se i protegir-se. Així doncs no cal dir que protegir les molses és una garantia de fomentar la biodiversitat, sense molses, seríem molt més pobres. 


Els líquens (novembre 2016)
Si bé és un fet habitual sortir a caminar i de seguida trobar-te amb aquestes "taques" a les pedres tan singulars, avui he cregut oportú fer cinc cèntims precisament d'aquestes formacions que anomenarem "líquens".

Líquens a sobre de pedra pujant la Costa de la Gòrdia
Líquens de color blanquinós a sobre de tronc caigut (19/11/2016)

 Líquens i molses sobre tronc de pollancre a la Resclosa. Els líquens prenen color verd apagat, groc i blanc. Les molses presenten coixinet verd intens. (21/11/2016)

En trobem de molts colors diferents; blancs, grisos, verdosos, grocs, ataronjats i combinacions vàries de diferents games de colors. El cas és que són éssers vius però no són plantes herbàcies com els rosers, les primaveres, el lligabosc...  sinó que en realitat són la combinació d'un fong i d'una alga i aquesta unió (anomenada també simbiosi) forma el liquen pròpiament que és el què veiem a simple vista en forma de "taques" arrapades i pràcticament sense relleu. Aquesta relació fong-alga és beneficiosa perquè permet una alimentació força completa a aquest peculiar ésser viu, l'alga pot fer la fotosíntesi igual que les plantes superiors (les fulles d'una pomera per exempledonat que té clorofil·la i el fong és capaç d'absorbir aliment del substrat on s'instal·la, a partir d'aquí tot flueix i podríem dir que un alimenta l'altre i així fidelment tota la vida. Els trobem generalment en pedres i també en arbres, a sobre d'algunes molses, en fi, en moltíssims indrets i a simple vista els podem diferenciar d'altres espècies similars i que es troben en llocs semblants com les molses o alguns fongs, perquè estan fortament adherits al substrat i en el cas de la majoria dels líquens que trobem a Oristà (cal dir que n'hi ha descrites més de 15000 espècies al planeta Terra), tenen un tacte força rugós al passar-hi el dit. Cal dir que els líquens són indicadors del grau de contaminació de l'ambient, a més contaminació menys líquens i quan l'ambient està força contaminat, aquests són els primers que anirien desapareixent, per tant, bon senyal si els anem veient  pels segles dels segles. Així doncs, si observem que la presència de líquens amb el temps es desplaça d'ubicació i en alguns llocs acaben desapareixent podem pensar que es deu a condicions atmosfèriques més o menys contaminades si bé no tindria perquè ser l'única causa. Sigui com sigui, podria ser un motiu d'alerta, afortunadament a Oristà la salut de l'aire és força òptima, ho mostren els líquens i altres indicadors. Els líquens els podem veure tot l'any, és a dir, que romanen intactes a la roca o fusta dels arbres a no ser que hi hagi algun tipus de pertorbació externa que en modifiqui la seva ubicació.

Bosc mixte (30/10/2016)
Tot i que és difícil poder apreciar els detalls de la imatge, m'ha captivat la gran quantitat d'arbres que hi havia en aquest petit indret. Pi roig, roure martinenc, alzines, moixera de pastor, servera i molts altres arbustos com el roldor, boix, tots aquí ficats que de ben segur amaguen molts misteris; animals, insectes, fongs, tots ells recollits i protegits de la fressa d'aquest món tan soloiós. 


Els aglans (30/10/2016)
Avui, fent la variant de la ruta blava (a la qual m'he inventat un petit sender de difícil pas el qual em resulta molt atractiu per a veure-hi determinades plantes), he vist una gran presència d'aglans al terra, he pensat que podria ser una bona ocasió per parlar-ne ja que tenen una gran importància pels nostres boscos. No és que sigui una novetat veure aglans, però a vegades arriba l'ocasió de posar-s'hi i avui decididament parlarem d'aglans. Segons la definició trobaríem que un aglà és el fruit de l'alzina, del roure, del garric i en general, de qualsevol espècie del gènere Quercus. Realment és un fruit que va caient poc a poc dels arbres i no és d'estranyar que arriba un dia que o bé perquè s'han posat d'acord o bé perquè ja tocada, el terra en queda ben ple i és llavors quan dius: "ostres, quina colla d'aglans!". Al passar doncs per sota d'una alzina o d'un roure no és d'estranyar, que ens caigui una aglà al cap o que pensem que hi ha algú amagat darrere el tronc de l'arbre i que ens tira pedretes per cridar l'atenció... doncs no! són les aglans. En relació als roures, a Oristà hi trobem el roure martinenc i és el principal productor d'aglans juntament a les alzines carrasques que també n'hi ha i els garrics, que també hi són!. La producció d'aglans està molt lligada a la meteorologia doncs les èpoques plujoses i una temperatura prou agradable n'afavoreixen la producció. Com a curiositat direm que l'aglà és un fruit molt ric en hidrats de carboni (per exemple, la farina de blat també n'és molt rica) però en canvi és pobre en greixos i proteïnes (igual que la farina de blat). Els anys en què la producció d'aglans és considerable sembla ser que els porcs senglars (els quals se n'alimenten en grans quantitats), augmenten en gran nombre, les seves poblacions. Cal dir que precisament, de porcs senglars n'hi ha en excés al municipi d'Oristà i no serà només per la presència d'aglans sinó perquè la seva dieta pot arribar a ser molt variada i s'adapta d'allò més. Parlant de porcs senglars, és possible fins i tot veure'n en zones molt properes al poble, jo personalment m'atreviria a dir que hi ha molts més porcs senglars al municipi que en tot el nucli d'Oristà. Antigament les aglans es donaven al bestiar en cas d'absència de ferratges. Respecte els animals que s'alimenten d'aglans podríem citar el mateix esquirol, sovint deixant-se veure dins el bosc si no fem soroll o creuant ràpidament un ca. La dispersió que puguin fer els animals d'aquest fruit permet la propagació tant d'alzines com roures i de fet, aquestes dues espècies no és gens rar trobar-les formant part del sotabosc en pinedes de pi blanc, que com haurem llegit abans, sembla que de roures sobretot, la població va "in crescendo". Animalons més petits com ara els ratolins o bé alguns ocells com el gaig també se n'alimenten. 



Perera al bosc, peres petites però a desenes (30/10/2016)
En un terraplè ple de bardisses, com si del no res, vam trobar una perera feréstega plena de peres, molt petites però prou bones (no ens vam resistir a provar-les i tot i que no les posaria a la taula en una ocasió especial, podria dir que no estaven gens malament). N'hi havia algunes al terra i tot i que la perera estava al mig d'uns esbarzers, es notava que no érem els únics que les volíem provar, segurament alguns ocells i mamífers la coneixen prou bé, això ho mostra els corriolets que s'acostaven fins a la pererea. Així doncs, bona troballa. Per cert, de tant carregada de peres que estava, la tija principal fins i tot estava doblegada.




Els marges: un indret necessari (19/10/2016)
Parar i observar un marge no és en principi una tasca que estigui de moda ni crec pas que ho estigui mai. És més, de trobar-te a algú i comentar-li quan et demana què fas, que observes un marge no sé si dir-vos que és un comentari tanmateix una mica arriscat. A mi les modes no m'agraden i potser si hagués de justificar a algú que observo un marge me'n sortiria prou bé, el cas és que darrerament he descobert que observar marges et pot aportar moltes coses noves i diferents. Aquests petits ambients, perquè se'ls ha d'anomenar així, creen un entorn molt variat, de petits microclimes, i un ambient vegetal particular degut en part per la inclinació del marge que determina el grau d'insolació, la incidència del vent i acaba condicionant que algunes espècies vegetals s'hi instal·lin. Si ens fixem al voltant del marge (bosc, camí, camp...), veurem que les espècies vegetals que trobem al marge són diferents, estan ordenades d'una altra manera, així doncs, deuen ser força especials i dignes de ser observades i estudiades. Les plantes que acaben colonitzant els marges són necessàries per subjectar la terra dels camps per tal d'evitar que la pluja hi incideixi i l'acabi erosionant. Els marges, de tant, en tant, s'han d'observar ;-), escoltar i respectar. 



Mira al terra i digue'm quin arbre tens a prop...
El camí sovint es converteix en un paisatge molt interessant que ens permet estar atents i anotar quines espècies anem trobant sense aixecar la vista. En aquest cas, fulles d'arç blanc formen part del camí i el converteixen en una catifa de múltiples colors i estats (en aquest cas, de descomposició).



És any d'orquídies... i moltes!! (2014)
Agafes la bicicleta i comences a pedalar per un camí...  mires el mapa, el gps i veus que hi ha camins que encara no has trepitjat i les ganes i l'aventura de conèixer espais desconeguts t'acaben portant cap a zones properes al poble d'important bellesa... Observar, aturar-se, contemplar i no tenir pressa són 4 motius importants per aprendre coses noves. Tot això per dir-vos que és possible trobar-se amb sorpreses com aquesta i és que en camins i zones que a vegades tenim oblidades, ens podem trobar amb desenes d'orquídies. Aquí us deixo amb la imatge d'Orchis maculata (Orquídia rosada)




Sovint ens pensem que les orquídies només es troben a les floristeries i a les zones tropicals. Efectivament és així però cal tenir present que estem en una terra rica en orquídies encara que de mides molt més reduïdes. Actualment a l’herbari d’Oristà n’hi ha descrites unes 10 espècies, totes elles trobades en un radi no superior a 10 km del mateix poble, la majoria en  radi de 3 km, i cal dir que l'any 2014 n'he comptabilitzat a desenes; en camins abandonats i colonitzats per herbàcies com les gramínies hi trobem sovint orquídies especialment Orchis maculada entre d’altres... i és que les podem trobar en gran nombre d'ambients, més secs o més humits, és possible trobar-se amb orquídies quan menys t'ho esperes. Tot i així cal tenir en compte que són molt sensibles a la contaminació del sòl especialment per nitrats. Totes elles les trobem en petits prats, zones obertes, vores de camins, prop de torrents i fonts. Petits prats oberts són molt adients per les orquídies, en aquest cas una bona gestió del bosc és essencial per a garantir-ne la seva viabilitat, per exemple, els animals com ovelles o vaques, amb pastura extensiva fomenten aquest tipus de zones i creen espais idonis perquè hi creixin les orquídies. Com a curiositat diré que la família de les orquídies és la família que té més espècies del món. Només demano la seva protecció ja que són molt sensibles. Millor mirar-les, gaudir-les i no collir-les ja que aquí a Oristà hi estan molt bé! Veritablement això de gaudir del paisatge i no haver-lo de posseir... ens faria molts més rics a tots!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada