Bestioletes

Aquest espai està dedicat a totes aquells animalons, petits o més grans, més simpàtics o més esquerps que formen part del nostre entorn i que podem veure en algunes ocasions o creure'ns que hi són simplement. Amb l'objectiu d'anar recopilant amb el temps aquestes bestioletes, a mesura que les trobem, les presentarem. Si mai esteu avorrits o avorrides, preneu alguns metres quadrats al voltant vostre i dediqueu-vos a observar tot el què es mou o ha deixat rastre, la veritat és que sembla que no pugui ser que siguem tants en tan poc espai.

La gitana (Zygaena fausta)
Petit animaló d'activitat diürna que s'assimila a una papallona però que no pertany a aquest grup, per tant, no el tractarem com a tal. El trobem en petits prats solells en aquest cas alimentant-se de la flor de la família de les compostes. Les gitanes presenten verí i de fet, els colors vistosos alerten precisament d'aquesta característica a possibles depredadors, d'aquí que no sigui difícil poder-la agafar amb les mans... Els adults volen entre els mesos aproximats d'abril i octubre i s'alimenten a partir d'una gran varietat de flors. En la fase d'eruga són molt més específiques i prefereixen el gènere Coronilla, de la família de les lleguminoses. En aquest cas, l'individu adult va ser trobat la primera setmana de setembre de 2017.



El bernat vermell (Graphosoma spp)
Aquest divertit animaló el podem veure especialment a l'estiu entremig de les flors de la pastanaga borda que es troba a la vora de camps especialment en marges assolellats. Durant la ruta verda hem pogut veure algunes de pastanaga borda ben florida i fins i tot amb el fruit ja format i entremig aquestes simpàtiques bestioletes mig entaforades entre tanta flor. Observant el bernat vermell és evident que ens crida l'atenció el color del seu "vestit" el qual està format per ratlles negres i vermelles. De la part de sota curiosament s'hi observen petits puntets de color negre. Podrem admirar la bellesa d'aquest curiós animaló sense que se'n vagi de la nostra vista, doncs és parsimoniós, està per la feina i fins i tot manté la concentració davant de la mirada atenta dels més curiós. A part de la pastanaga borda  el podríem trobar també en altres plantes si bé és força selectiu i és que s'alimenta de la saba de la planta. Respecte la coloració i tonalitats dels colors cal dir que canvien segons l'època de l'any. Mentre que a la primavera presenta uns colors força marronosos (l'objectiu és passar desapercebut i camuflar-se el màxim de bé possible), a l'estiu els colors viren a tonalitats més vermelloses i intenses. És possible veure copular a la mateixa planta, dos d'aquests animalons. En aquest cas, la femella pondrà els ous directament a la planta d'on en en sortirà la descendència. Per tant, ulls ben oberts que és ara quan els podrem veure millor!

La musaranya (Crocidura russula)
Justament fent la ruta verda em vaig trobar amb una petita musaranya comú morta. Aprofitaré per fer cinc cèntims d'aquest curiós animaló que passa d'allò més desaparcebut i que malauradament tenim més números de verure-la morta que no pas viva. 
Cal no confondre-la amb els ratolins donat que per molta semblança que hi tinguin, pertanyen a una família prou diferenciada. En aquest cas les musaranyes presenten força pèls dispersos a la cua, les dents estan preparades per alimentar-se d'insectes, tenen el morro molt més prim. En aquest cas la musaranya va ser trobada al mig d'un camí en el qual hi ha parets de pedra que aguanten les partes dels camps que queden lleugerament enfilats per sobre del camí. Camps i petites bosquines conformen la zona per on es mouen les musaranyes. En aquest cas presenten activitat tant de dia com de nit i tenen una vida força curta que no arriba ni als 2 anys. Curiosament tenen uns bigotis que són molt sensibles. S'alimenta bàsicament d'insectes, aranyes, larves d'insectes voladors. Sol ser l'aliment d'algunes aus rapinyaires nocturnes. És una espècie que pot tenir un nombre de cries considerable i curiosament quan surten van en fila índia una darrere de l'altre.



El visó americà (Neovison vison)
El dia 08/01/2017 tot resseguint la riera Gavarresa em trobo amb un visó americà que travessa nerviós la riera i no em perd de vista. Em paro per veure quina en porta de cap i observo com de sota una pedra al mig de la Gavarresa en treu una carpa petita, seguidament una segona i després una tercera. Tot i que des de fa anys els oristanencs/ques han fet observacions d'aquest tipus, em crida l'atenció la parsimònia amb què el visó acaba la feina, això sí, sense treure'm ull, "sin prisa pero sin pausa". Aprofitant aquesta observació faré una breu ressenya a aquest mamífer que d'entrada ja dic que no és autòcton, sinó introduït. És originari d'Amèrica del Nord i va ser introduït a Europa, està considerat com una de les cent espècies més invasores d'Europa. Va ser introduït a Osona com a espècie d'interès en pelleteria i trobant-se a l'interior de la granja, degut a un incendi als anys 80 nombrosos individus van escapar i es van repartir arreu del territori, cosa que com es pot veure no els ha anat malament doncs s'han reproduït i estan presents arreu sense competidors pràcticament. Cal dir que és un carnívor i s'ha adaptat molt i molt bé als espais que ha colonitzat i algunes espècies autòctones se n'han vist greument perjudicades, no només aquí sinó al Montseny i més enllà de la comarca d'Osona. Així mateix és un depredador també de la salamandra, espècie autòctona a la qual devora així com els tritons que en el cas d'Oristà hi tindríem el tritó verd, no molt abundant però amb algunes cites.


La fagina o gorjablanc (Martes foina)

La fagina és un animal de caràcter nocturn, en trobem a Oristà si bé gairebé és impossible poder-lo veure de dia ni tampoc de nit. Desafortunadament en algunes ocasions se l'ha trobat mort a la carretera degut al pas de cotxes. En aquest cas, igual que la geneta, és d'hàbits nocturns. Per tal de fer una mica d'estudi de la fauna nocturna i mitjançant la tècnica del fototrampeig ha estat possible fotografiar-la al mateix lloc que la geneta, per tant, la podem trobar en un bosc dens, ombrívol, amb abundants arbres i vegetació arbustiva, en un torrent pràcticament sec tot l'any però amb algun toll d'aigua força retinguda en el qual s'hi han pogut veure també, altres animals. Doncs, bé, la fagina a part de les zones que descric en què l'hem trobat a Oristà, s'ha de dir que li agraden també els hàbitats oberts i sol viure sola, en algun cau com un forat entre roques, un arbre abandonat etc. És un mamífer carnívor i se sol alimentar de petits mamífers, ous, mel i fruita. Marca el seu territori el qual pot ser força ampli. Sol tenir dues èpoques d'aparellament; una pel mes de febrer i una altra el mes de juny. Per tal de marcar territori és un animal que defeca a sobre de pedres i així va marcant el seu territori. Es diferencia de la marta (que de moment no l'hem detectat ja que es troba probablement en zones més pre pirinenques) perquè la fagina presenta la gola de color blanc a diferència de la marta que no hi té aquesta taca.


Foto de fagina mitjançant tècnica de fototrampeig 
(clica per a més informació de la tècnica)

La geneta o gat mesquer (Genetta genetta)

De genetes a Oristà n'hi ha i cal dir que se les sent anomenar més "ginetes" que no pas genetes. Difícilment les veurem de dia però quan comença a fosquejar o bé entrada la nit, inclòs en carreteres secundàries, es poden trobar que creuen la carretera. Són animals molt esmunyedissos. Totalment nocturns, cal dir que a vegades es fa difícil estimar-ne les poblacions donat que requereix d'algun sistema d'identificació per tal de poder-les detectar. S'ha portat a terme un estudi, durant un any, de la fauna nocturna i puc constatar que si sabem endevinar el lloc és possible veure geneta i fotografiar-la amb càmera de fototrampeig en vàries ocasions i així és com ha estat possible veure perfectament l'animal, tot un espectacle i un bé de Déu de la natura (permeteu-me l'expressió). Bé, aprofito per dir quatre coses d'aquest fascinant animal. Cal dir que també se l'anomena gat mesquer però a Oristà sempre l'hem anomenat gineta. És un mamífer carnívor, de caràcter nocturn i solitari (difícilment captarem imatges de grups integrats per diferents genetes) i sembla ser que va ser introduït per l'home de forma involuntària com a mascota des del nord d'Àfrica probablement a través d'algun vaixell tot i que segons sembla, hi ha constància que els romans les tenien com animals de companyia. És un animal molt flexible que es pot introduir per espais que semblen impossibles i presenta una llarga cua que li permet estabilitzar el cos en els seus moviments. Els agraden molt els boscos espessos, amb abundant vegetació (així mateix ho constaten les imatges extretes en plena natura a Oristà). Individus del mateix sexe no comparteixen el mateix territori i cacen les seves preses amb moviments molt ràpids i silenciosos, ataquen directament el coll de l'animal. No tenen preses directes si bé s'han donat casos de guineus depredant ginetes. Tot i que és un animal carnívor cal dir que també s'alimenta de fruits però bàsicament s'alimenta d'altres animals com: rosegadors, ocells, llangardaixos, amfibis, insectes etc.



 Les dues imatges corresponen a imatges de gineta mitjançant el fototrampeig


Les papallones
Atalanta  (Vanessa atalanta)

L'atalanta, que té per nom científic Vanessa atalanta, és una papallona diürna que podem veure amb certa facilitat aquest mes d'octubre. El  cas és que aquesta papallona és migradora i a l'estiu no la solem veure donat que no li agrada la sequera i migra cap al nord. Ara a l'octubre  és possible tornar-la a veure ja que està de retorn i de fet, sortint a caminar aquest mes d'octubre de 2016, ha estat possible veure-la en vàries ocasions, tanmateix de 2 a 4 individus com a mínim i fins a 12 fent la ruta blava. Curiosament les larves s'alimenten d'ortigues. 



Margenera comuna (Lasiommata megera)
Papallona diürna, en aquesta imatge es tracta d'un mascle perquè presenta una franja marró longitudinal que passa pel mig de les ales, la femella no l'hi té. Li agraden especialment els boscos oberts i assolellats. La podem trobar fins els 2000 metres d'altitud i és àmpliament distribuïda arreu mentre trobi aquestes condicions. De les primeres papallones que podreu veure a la primavera és possible veure-la segons la zona, des del mes de febrer fins el mes d'octubre.


La cleòpatra (Gonepteryx cleopatra)
Papallona que destaca pel seu color groc llampant i que els mascles presenten una taca superior a l'ala de color taronja molt vistós en vol donat que en repòs difícilment la veurem amb les ales obertes. Aquesta papallona hiverna en estat adult, d'aquí que la podem veure fàcilment encara no comença a fer una mica de bon temps acompanyant a qualsevol caminador. És força comuna.

Les formigues
Em va cridar l'atenció especialment la trama de nius (19/10/2016) tan ben fets que vaig trobar al mig del camí a prop de la ruta verda. És per això, que seguint la filosofia del blog, quan trobem, expliquem, i per tant, avui toca formigues.  Tanmateix ens podem pensar que els nius de les formigues han de ser com el que veieu a la imatge però us diré que no necessàriament ha de ser així, podríem trobar des de nius grandíssims fins a nius a l'interior d'escorces d'arbres, troncs etc. Curiosament construeixen els nius de tal manera que eviten que la pluja pugui entrar-hi. De formigues n'hi ha de moltes espècies diferents però totes presenten costums semblants. Les formigues tenen una reina que és la primera que inicia el niu i un cop s'aparella, tria la seva cambra. Així que tenen descendència, les formiguetes, dites obreres, comencen a construir noves galeries i arriba a ser tan complexa la trama que hi ha cambres per tot arreu; així trobaríem la cambra on s'hi dipositen els ous, les larves, un rebost on guardar la despensa, les deixalles etc. A l'hivern les formigues solen trobar-se a l'interior de les cambres protegides del fred i s'alimenten a partir del seu rebost. Sense entrar en detall a nivell de la seva anatomia, diré com a curiositat que les dues antenes que té li són de gran utilitat per tal de detectar corrents d'aire, moviments, palpar objectes que es troba pel camí etc. No tenen gaire bona vista i no tenen pulmons sinó que l'aire l'absorbeixen directament a través d'uns foradets. Ja per concloure podríem dir que les formigues són treballadores, cada una té la seva funció i són animals que viuen en colònies cooperant entre elles. Abans una formiga no arriba a ser adulta passa per la fase d'ou, seguidament larva, després es transforma en pupa i finalment en formiga tal i com la coneixem. Cal dir que la pupa és molt semblant a l'adult amb la diferència que tenen el cap i les antenes ajuntades al cos i són de color blanc. Tot un exemple de cooperació de les quals hauríem d'aprendre, de ben segur, moltes coses... De totes maneres cal dir que expliquem la part romàntica de les coses, a vegades, els animals poden arribar a ser molt cruels des del punt de vista humà. 



L'escabarabat rinoceront (Oryctes nasicornis grypu)

L’escarabat rinoceront, observat el setembre de 2016 a prop de la Gavarresa, a la vora del camí té per nom científic Oryctes nasicornis grypu. Els mascles disposen d’un tubercle en forma de banya a sobre mateix del cap i són de mida més gran que la femella. En el cas de la imatge, és una femella donat que tot i tenir banya aquesta és de mida molt més petita. Presenten protuberàncies laterals que els serveix per excavar en la fusta podrida. S’alimenta de fluids dels vegetals. En el cas de la larva s'alimenta de fusta procedent d’arbres morts on també s'hi desenvolupa (pot passar-hi fins a 6 anys i fins i tot assolir una mida més gran que no pas el propi escarabat adult). La vida dels escarabats adults és molt curta i pràcticament no és necessari que s’alimentin. És un animal lent i el podem observar desplaçant-se a velocitat molt i molt reduïda. Pot aixecar el vol però precisa tanta energia que prefereix amagar-se si detecta qualsevol perill.  És molt comú a les nostres terres i es troba en zones forestals on hi trobem boscos caducifolis, també en boscos de ribera, marges de conreus etc. Es troba essencialment on trobem matèria orgànica vegetal en descomposició. En nits d’estiu és possible veure’l volar en carrers del poble cosa que fa aixecar a més d'un/a. 



La llisona o vidriol europeu (Anguis fragilis)

Anomenat de diferents maneres; vidriol, noia de serp, lliseta etc. A Oristà però la solem anomenar "llisona". El mes d'octubre de 2015, a l'alçada d'Obertes, se n'ha vist dos exemplars. Durant el 2016 també repartides en diferents zones properes al poble. Aquest animaló petit és un ésser viu més proper als llangardaixos que a les serps. Es considera doncs un llangardaix sense potes. Muda la seva pell a partir de plaques concretes i no pas de forma sencera. A la part del ventre també presenta escames com seria el cas dels llangardaixos. Sol buscar l'escalfor del sol com els llangardaixos tot i que també li agraden els ambients més frescals. Té hàbits pràcticament subterranis, movent-se per sota de pedres, branques i alimentant-se d'invertebrats com cucs i llimacs. És un animal que pot arribar a viure uns 40 anys, realitza postes formades per nombrosos ous. Fent el camí de la Cucutera, m'he trobat amb dos exemplars de vidriol europeu més (juliol 2016), un mascle i una femella al mig del camí, separats en una distància de 700 metres aproximadament, el dia abans va estar plovent i a l'ambient hi havia gran humitat, tot i ser un animal d'hàbits poc diürns, passant molt desapercebut, a vegades es pot veure creuant camins. A la imatge, un mascle, la femella presenta una línia dorsal lateral més negrosa.



Cranc de riu americà (Procambarus clarki)

L'important ploguda de finals de juliol de 2016 ha afegit aigua a la Gavarresa, sediments i també nombrosos crancs americans visibles en zones rocoses i de poca profunditat. En una zona d'uns 15 metres quadrats aproximadament se n'han pogut comptabilitzar més de 20.





El cranc de riu americà té per nom científic Procambarus clarkii i aquest s’ha introduït a casa nostra de manera que ha acabat pràcticament amb les poblacions de cranc de riu autòcton (aquest últim, als anys 85 aproximadament a la Gavarresa era més que freqüent). Ara actualment s'han girat les tornes i és el cranc americà el que trobem a la Gavarresa. És possible veure'l en zones de poc cabal d’aigua, entre les pedres i a sota d’aquestes. Tolera nivells de contaminació considerables i construeix els seus caus en fondàries importants que poden arribar fins a dos metres. La femella presenta una coloració menys vistosa que el mascle, essent aquest de color molt vermellós.
S'aparellen a la primavera i poden arribar a pondre uns 700 ous depenent de diversos factors. S’alimenten tant d’animals com de vegetals i dins la seva dieta hi podem trobar: larves, ous de peix, cries d’altres crancs etc. El cranc de riu americà es va introduir per diverses raons, d’entre les quals, poder fer front a la forta demanda de cranc a Europa. Així mateix va ser alliberat l’any 1974 de forma voluntària en rius a la Península Ibèrica per tal d’augmentar-ne les poblacions. Aquest fet, que podria semblar totalment inofensiu, ha acabat pràcticament amb el cranc de riu autòcton i ha causat desajustaments importants en l’ecosistema fluvial ja que han estat capaços de modificar l’hàbitat alterant la disponibilitat de recursos d’altres espècies, eliminant plantes en determinades zones, alterant el cabal fluvial degut a les galeries que excava, i fa desaparèixer també, algunes espècies d’amfibis donat que s’alimenta de capgrossos. Així doncs, la reflexió que hauríem de fer seria bàsicament mesurar els nostres actes en el moment que decidim alliberar un animal o una planta al medi ambient donat que la gran supervivència i capacitat de colonització que tenen algunes espècies no autòctones poden acabar amb les espècies que tenim a casa nostra, que hi estan adaptades i en equilibri amb el medi natural i l’entorn. Així doncs, abans de fer un acte com que el que es va viure l’any 1974 és millor contactar amb associacions per tal que ens assessorin com cal procedir. En paral·lel hi ha altres espècies animals que s’han introduït a Catalunya com seria el cas del visó americà, el cranc senyal, el cargol poma i no parlem de la gran quantitat d’espècies vegetals que estan colonitzant els boscos, la costa, les planes i altres ambients degut a jardins amb plantes invasores que colonitzen més enllà dels tancats de què disposa la finca.

Serp d'aigua
Aprofitant una observació de serp d'aigua al peu d'una bassa del Verdaguer (maig 2016) on s'hi han comptabilitzats unes 9 granotes verdes ibèriques, faré una petita exposició sobre aquest bonic rèptil.





La serp d'aigua  és una serp aquàtica i activa tant de dia com de nit, quan se sent amenaçada té tendència a aplanar el cap, el qual té forma triangular i comença a xiular, en aquests casos s’assembla a l’escurçó. S’alimenta de peixos i amfibis i també puntualment de cucs. Els mascles són més petits que les femelles. La posta de la femella oscil·la entre els 4 i els 20 ous. El què està clar és que amb la quantitat de granota verda ibèrica que he comptabilitzat a la bassa en vàries ocasions, segurament pot alimentar-se sense problemes. 

Cuca de llum (maig 2016)
El maig de 2016 vaig fer una interessant troballa, concretament una cuca de llum mentre feia la ruta blava en un camí tot assolellat. Pertany al grup dels escarabats i té la capacitat d'emetre llum. Aquest tipus de senyals lluminosos que emeten a la nit tenen connotacions sexuals actuant d'atraient. Aquestes cuques tenen la peculiaritat que tant la fase de larva com la fase adulta estan especialitzades a capturar cargols. En aquest cas, la imatge que s'adjunta correspon a una cuca de llum en fase larvària.






Els amfibis
Donades les observacions realitzades en pocs dies respecte algunes postes d'amfibi (març i abril de 2016), exposaré alguns trets d'aquesta interessant família que malauradament està es regressió. Les observacions fetes han tingut lloc en petites basses i bassals temporals a prop del Verdaguer.
En les dues imatges, situades a una distància d'uns 100 metres s'aprecia un cordó entrelligat llarguíssim possiblement atribuïble a la posta d'ou del gènere Bufo, un grup d'amfibis que podria incloure el gripau comú o el gripau corredor. Aquests bassals argil·losos que retenen l'aigua han estat formats pel desgast del camí degut al pas de tractors i la pluja, aquests factors han propiciat que es formin petites cavitats força impermeables que han permès la creació d'un petit toll d'aigua, aquest fet és conegut per nombrosos amfibis que aprofiten fer-hi les postes i un cop feta la metamorfosis recorren altres espais amb més aigua com seria el cas d'algunes basses les quals estan presents a prop (menys de 100 metres).





També hi podem trobar postes possiblement de granota verda ibèrica en un bassal temporal (abril 2016) o bé de reineta meridional.



En la següent imatge, probablement del gènere Bufo, a finals de març de 2016, crida l'atenció com el sediment s'ha depositat a sobre del cordó de la posta.




La granota verda (Pelophylax perezi)
El mes d'abril de 2016 crida l'atenció la gran quantitat de granota verda que hi ha present a la bassa del Verdaguer (més de 20 individus). A les següents imatges es pot veure el cap que sobresurt de l'aigua i és que amb paciència se'n pot fer un bon recompte amb l'ajuda d'uns binocles!





La granota verda és un amfibi que és força comú en algunes basses i zones entollades d'aigua neta i amb poc corrent. Tot i que l'anomenem granota verda cal dir que pot prendre diverses tonalitats com ara pigmentacions que poden anar des del gris fins el marró i verd. Es caracteritza per tenir dues línies prominents més o menys paral·leles que la travessen longitudinalment i les potes posteriors són molt llargues. La podem veure amb l'ajuda de binocles dins de l'aigua en algunes basses amb paciència podrem contemplar tot d'ulls rodons que sobresurten i fins i tot bona part del cos però sempre mantenint part de l'estructura a l'aigua mentre prenen el sol, cosa que els agrada força. S'alimenten d'insectes, aranyes i altres animals aquàtics. Les femelles són capaces de pondre més de 2000 ous que  començaran una primera fase de capgrossos i a través de la metamorfosis esdevindran adults, és a dir, granotes verdes tal i com les coneixem. A l'estiu és possible sentir-les, especialment els mascles canten tots junts per tal d'atreure les femelles. 

La reineta meridional (Hyla meridionalis)

Tot i que no he tingut ocasió de fotografiar cap reineta meridional, aprofitaré per comentar alguns trets característics d'aquest petit amfibi que si bé és difícil de veure, de tant és possible localitzar-lo en algunes basses amagades entremig de la vegetació. Fa uns 6 cm i presenta unes petites ventoses a les potes que li permeten "escalar" fulles en posició força vertical, és molt actiu durant la nit i li encanten els esbarzers. És de color verd intens però presenta dos tipus de pigments que fabrica per separat, el color groc i el blau la barreja dels quals li dóna la tonalitat verda, i en algunes ocasions en alguns indrets se l'ha vist de color blau degut a la falta de pigment groc. Presenta una franja de color negra que recorre l'ull  fins la part posterior. La posta pot ser d'uns 40-50 ous que la femella deixa adherits a la tija d'una planta i els capgrossos presenten la peculiaritat que presenten els ulls als laterals. Tot i la seva mida petita és la granota que presenta un cant més fort de totes les granotes catalanes. S'alimenta d'insectes i li agrada també prendre el sol a sobre de les fulles de basses o zones humides però cal dir que passa molt desapercebuda!



El gripau comú (Bufo bufo)
Durant la caminada d'Oristà del 2015 en vàrem trobar un a prop de la Gavarresa i que vam apartar del mig del camí per evitar-li un ensurt amb tants peus i cames que caminaven...


És dels gripaus més grossos que tenim al nostre territori. Les femelles són més grosses que els mascles i ambdós tenen tot el cos ple de berrugues (glàndules que contenen petites dosis de verí per protegir-se de possibles depredadors). Sovint s'ha escoltat que quan t'hi acostes escupen verí per la boca però no és cert. És un amfibi d'hàbits nocturns però amb excepcions com es pot comprovar ja que es va observar de dia. És bàsicament terrestre. S'ha observat una certa davallada de l'espècie possiblement degut a la utilització d'insecticides a l'agricultura que per una banda evita la proliferació d'insectes (dels quals s'alimenta) i de l'altra, acaba ingerint dosis quan freqüenta les zones de conreu. Té una alimentació força variada que va des dels cucs de terra fins artròpodes o mol·luscs. La femella sol pondre més de 3000 ous en petites basses o tolls d'aigua. 

El conill

El conill a Oristà ha experimentat una important davallada, la malaltia de la mixomatosi va provocar que molts individus emmalaltissin i actualment és difícil observar un conill per Oristà i si se n'observa algun sovint és degut a les repoblacions que realitza la societat de caçadors. Curiosament la següent imatge presa en un camí principal molt empolsinat mostra unes petjades que bé podrien ser-ho si bé la mida de les mateixes farien pensar més en una llebre que en un conill. Així doncs, primer parlarem dels conills i seguidament de les llebres.



Els conills
El conill té per nom científic Oryctogalus cuniculus i s'alimenta bàsicament de vegetals com ara hortalisses, fruits silvestres i també de bolets. A Oristà n'hi ha alguns però com s'ha dit anteriorment, no és fàcil veure'ls en primer lloc perquè són molt esmunyedissos, en segon lloc perquè les poblacions han minvat en gran mesura si bé la societat de caça n'allibera periòdicament. Viuen en comunitat i són animals molt territorials, marcant el territori a partir de senyals que detecten olfactivament. Disposen d'un cau comunitari on es refugia tota la colònia i on ciren les femelles, les quals poden donar a llum a 4 o 5 cries. En alguns punts d'Oristà curiosament s'observen excrements en grans quantitats, solen aparèixer a sobre de roques una mica alçades, sembla ser que són de costums fixes... Es diferencien de les llebres bàsicament perquè són més petits i no tenen les potes de darrere tan llargues i desenvolupades. Un altre tret que els diferencia en essència és que aquests no presenten els extrems de color negrós com seria el cas de les llebres. En aquest cas, els conills construeixen un cau i les llebres no.

Les llebres
Tenint en compte que s'han definit els trets característics a l'apartat on es parla de conills, diré que la llebre té per nom científic Lepus europaeus. S'alimenta bàsicament de vegetals però pot fer-ho també de restes d'origen animal. Sol tenir de 3 a 5 cries i com a curiositat diré que les cries només de néixer ja tenen els ulls oberts i estan provistes de pèl, a punt per sortir a córrer per dir-ho d'alguna manera, si denoten algun tipus de perill a la vora. Es considera un animal solitari. Difícil verure-la per Oristà però és possible trobar-te-la quan menys et penses, per exemple, tot "caçant" bolets una vegada, mentre m'ajupia per collir una llenega, em va sortir de darrere un arbust. En aquest cas devia jeure a l'herba i a prop de l'arbust que li donava una mica de protecció. Al sentir-me va fugir amb uns salts força sorprenents bosc a través. No sé quina de les dues va tenir un ensurt més intens, si la llebre o jo mateixa donat el rebombori que va fer al sortir corrent. Viu uns quants anys més que un conill, en aquest cas podria viure entre uns 8 i 12 anys.  

Llagostes i llagostots

El llagostot egipci o mediterrani (Anacridium aegyptium)
És l'ortòpter més gran de la fauna cagtalana. Sol viure en arbres o bé arbusts en llocs on hi fa calor, no és difícil veure'l i com es pot veure a la imatge a l'hivern ens el podem trobar a dins de casa com ara al garatge o bé entremig de pedres i llocs a recer del fred donat que a l'hivern hiverna i ho fa com pot o com se li deixa fer... En aquesta imatge, llagostot al propi garatge de casa darrera d'un prestatge just on s'accedeix a la vivenda i cal dir que es belluga ben poc, podríem dir que centímetres amunt, avall i cap al costat dret. 
Els ulls presenten ratlles verticals i està dotat de potes de darrere força llargues que li permeten ser un bon saltador. És un animaló vegetarià i segurament a la primavera freqüenta l'hortet de casa... 




La llagosta verda
Fins i tot els insectes semblen viure una segona primavera al mig del camí fent la ruta blava a mitjans d'octubre de 2015. En farem cinc cèntims... El mascle és més petit que la femella i el color va des del color verd fins a colors més terrosos i viuen en zones de cultiu, prats o bé camins assolellats. Són bàsicament carnívores i canten cap al tard, amb un cant potent que emeten els mascles per atreure les femelles i també per advertir els altres mascles. Les femelles ponen els ous enterrats a sota terra i a la primavera en sortiran les nimfes on a partir de la metamorfosi esdevindran adults. Cal dir però, que nimfes i adults són molt semblants.







Libèl·lules i espiadimonis 
Passant per la bassa del Verdaguer a finals d'abril de 2015, hem pogut veure nombrosos odonats de cua allargada amb el terminal de color blau molt vistós i ales estretes, petites (Ischnura spp tanmateix, per tant, espiadimonis), n'hi havia desenes i desenes sobrevolant el canyet que surt de dins la bassa, també alguns amfibis (uns 5) que han saltat a dins mentre donàvem la volta a la bassa.   




Càpsula de nimfa al centre de la imatge sobre el canyet


Les libèl·lules i els espiadimonis es diferencien entre ells perquè les libèl·lules mantenen les ales obertes i horitzontals mentre estan en  repòs, els espiadimonis  les mantenen juntes. Són  animals molt ràpids, amb una gran vista ja que poden veure les preses a més de 10 metres. Estan considerats insectes amb la diferència que no poden plegar les ales a sobre del seu abdomen llarg com la majoria. S'alimenten d'altres insectes com mosques, abelles, mosquits etc. El seu hàbitat és en zones humides. Una part del cicle de la seva vida és en forma de nimfa i aquesta necessita aigua per a viure i créixer. Les nimfes corresponen als estadis de metamorfosis d'alguns insectes i estan caracteritzades perquè no són larves sinó que tenen un aspecte força semblant als adults però amb característiques prou diferenciades, es consideren doncs, estadis immadurs abans de la fase adulta. En el cas de les libèl·lules i els espiadimonis, les nimfes són completament aquàtiques. Aquest estadi pot durar varis anys segons l'espècie i finalment esdevindrà adult, sortirà de la "càpsula" i abandonarà el medi aquàtic passant a l'aeri. Ambdós estadis; juvenil i adult s'alimenten d'invertebrats. Durant l'estada a la bassa del Verdaguer hem pogut veure desenes de nimfes dins de l'aigua (al canyet), millor dit, només era l'embolcall de nimfa i és que aquestes, abans d'arribar a l'estadi adult i esdevenir un "espiadimonis o libèl·lula", s'enfilen a sobre del canyet i d'aquí en surt volant la nova fase adulta. Les femelles ponen els ous a l'aigua i la fase adulta dura aproximadament uns 6 mesos. En l'època de reproducció es pot veure un ball nupcial de la parella, abans el mascle intenta cridar l'atenció de la femella tot volant de forma ondulada i baixant i pujant constantment en ple vol.

Escarabat butllofer (Berberomeloe majalis)


 Font: blogmuseuciencies.org


Aquest estiu, fent la ruta verda (any 2015), a la pujada del Calvari, un coleòpter em va cridar l’atenció. No era la primera vegada que el veia però tampoc el creia molt freqüent, així que m’animo i aporto una mica d’informació en relació a l’Escarabat butllofer! El seu nom científic és Berberomeloe majalis i encara que podem veure-hi ales no pot volar. Quan es troba amenaçat secreta unes gotetes que té en diferents llocs del cos que són molt tòxiques (la substància s’anomena cantaridina). Aquest animaló es troba en zones seques on hi podem trobar vegetació típica mediterrània. És una espècie que es troba a la Península Ibèrica i sobretot als Països Catalans i Andalusia. També es localitza al Nord d’Àfrica però a part d’aquestes zones és difícil de trobar. Pon moltíssims ous en forats al terra, no massa profunds. Alguna de les fases que passa en forma de larva s’alimenta d’abelles. Quan t’hi acostes solen adoptar una posició de defensa i es fan els morts. Alerta tocar-lo (millor ens el mirem) perquè les substàncies que segrega són àcides i poden produir butllofes a la pell, d’aquí el seu nom d’escarabat butllofer si bé també se l’anomena cuca verinosa...  

El dragó comú (Tarentola mauritanica)
El dragó comú té per nom científic Tarentola mauritanica i és un rèptil fàcilment visible a les vesprades d’estiu en parets de les cases o del terrat a prop dels llums del carrer atrapant insectes, en aquest cas es cita una de les moltes observacions que es poden fer, concretament feta l'any 2015. En algunes parets de cases fins i tot se'n compten 5 o 6. 

                                                        Font: biodiversitat.cat

La seva coloració canvia durant el dia essent més fosca durant el dia i més clara a la nit. A sota dels dits hi té unes làmines adhesives que li permeten enfilar-se en superfícies ben verticals. Les femelles es diferencien del mascle perquè tenen ungles visibles a tots els dits i són més petites que els mascles. És un rèptil que es troba distribuït a la zona mediterrània. És un animaló propi de zones rocoses i pedregars i també es pot trobar en arbres i arbusts i això no treu que s'hagi adaptat la mar de bé a la vida del poble. Té una dieta força variada i sol alimentar-se d’invertebrats i sobretot de larves d’insectes. Els seus depredadors solen ser les serps, les òlibes... Es reprodueix a la primavera. Durant la còpula el mascle mossega la femella al ventre i pon uns dos ous que diposita al terra i amagats. El nombre de postes es creu que depèn de la disponibilitat de l’aliment.

Els manyocs dels pins 




Durant el transcurs de marcatge de la ruta verda (maig 2015) ens vàrem preguntar per quina raó un dels pins que teníem al davant presentava un manyoc de fulles atapeïdes en una de les seves branques. Sembla ser que aquesta malformació deguda al creixement exagerat de les fulles es deu  a un microorganisme que té per nom científic Candidatus Phytoplasma pini. Aquests manyocs se'ls anomena també "graneres de bruixa" en alguns llocs de la Península Ibèrica. Aquest microorganisme és un paràsit i per tant, no pot viure de forma independent sinó que necessita viure i alimentar-se d'altres cèl·lules vives, en aquest cas, de vegetals. El microorganisme provoca que la branca parasitada presenti un creixement molt curt i descontrolat tant de les branques com de les fulles (les acícules del pi en aquest cas) i aquestes es van amuntegant. Com que a les fulles que queden a la part interior del manyoc els falta llum, s'acaben assecant i acumulant. Els paràsits arriben a l'arbre a partir d'insectes, eines de camp com destrals etc. En aquest cas, seria possible que el paràsit es propagués també en altres branques o bé en arbres pròxims si hi arribés. El què fa aquest microorganisme una vegada parasita és introduir el seu material genètic a la cèl·lula vegetal i per tant, aquesta cèl·lula vegetal passa a ser controlada pel propi paràsit. Aquesta és la curiosa forma com determinats microorganismes se les arriben a empescar per sobreviure i perpetuar l'espècie.

La guineu (Vulpes vulpes)
Mamífer freqüent a Oristà, s'ha vist de vàries ocasions al mateix poble quan ja és fosc de nit i no és d'estranyar veure'l si comencem a caminar a primera hora del matí, cal dir però, que és un animal molt sigil·lós i no fa gaire soroll. 

 
Les següents imatges van ser enregistrades mitjançant fototrampeix. La primera correspon a una guineu amb possible contagi per sarna, la segona és una imatge nocturna:






La guineu o guilla té per nom científic Vulpes vulpes. Habita pràcticament a tot el món. És un animal carnívor i s’alimenta sobretot d’invertebrats: insectes, cucs de terra, crancs de riu... però també d’aliments vegetals com ara fruita o animals rosegadors; conills i ratolins. També formen part de la seva dieta els amfibis i peixos i es pot alimentar també de carronya i residus urbans. De fet a Oristà en vàries ocasions s’ha pogut veure dins el poble o rondant contenidors de residus. Tenen molt bon sentit de l’oïda i acostumen a caçar soles i intenten no compartir els aliments que troben amb altres guineus si bé el mascle sol alimentar les femelles durant el festeig (després resulta que se n'oblida ;-)). Poden guardar el menjar en forats de poca profunditat i en diferents zones. Viu en grups formats per un mascle i vàries femelles i excava caus directament a terra o bé aprofita altres caus abandonats d’altres animals com seria el cas de conills i teixons si bé es refugia també en coves i construccions humanes que estan abandonades. És un animal nocturn. Són animals molt territorials i marquen el seu territori amb una glàndula olorosa, olor detectable perfectament per als humans. Després de l’hivern dóna a llum als cadells. Es comuniquen mitjançant sons i a través del moviment corporal amb els membres de la seva família i amb altres individus a través d'una glàndula olorosa. La femella s’aparella amb més d’un mascle i solen tenir uns quatre o cinc cadells. Solen viure uns 3 anys. 

El tòtil (Alytes obstetricans) 
Ja fa un temps, al vespre, obria la porta del balcó per la part del darrera que dóna a la Riera Gavarresa perquè em tenia meravellada aquest so tan fantàstic... Amb el temps pensava que es tractava d’un petit mussol, i encara que no sóc cap experta, investigant una mica vaig arribar a la conclusió que es podia tractar d’un petit gripau anomenat "tòtil". No sé si l'expressió aquella de: "sembles tòtil" pot tenir alguna cosa a veure amb el petit amfibi. En tot cas, us faig cinc cèntims d'aquest animaló; el tòtil doncs té per nom científic Alytes obstetricans, és un gripau petit. Curiosament el mascle és el que porta els ous amb les potes de darrere fins que esclaten i en surten els capgrossos que surten a l'exterior quan el progenitor entra a l’aigua. Els mascles cal dir que són més petits que les femelles. Desprenen una olor característica que recorda l’all. Són animals terrestres i també nocturns. De fet, a finals de maig, després de ploure, pel carrer i de nit, un tòtil va creuar el carrer i tan "panxo" ell es dirigia a una paret rocosa formada per blocs petits de pedra, me'l vaig mirar una bona estona.  Durant el dia s’amaguen a sota de les pedres o bé en galeries que excaven. A la nit és quan se sent el seu cant el qual s’assembla al del xot (un petit mussol). S’alimenta d’invertebrats, sobretot insectes. Es reprodueix a partir del febrer i es pot allargar fins entrada la tardor. Així que la femella pon els ous, aquests són dipositats a les extremitats del mascle. Cada vespre s’acosta a les basses o bassals per humitejar-los i evitar que s’assequin. La femella pot fer tres o quatre postes. Un mascle pot arribar a portar uns 100 ous!. Així mateix, mentre el mascle és a l’aigua un bon dia (al cap d’unes tres setmanes), els petits en fase larvària surten de la càpsula i cap a l’aigua. Al cap d’uns pocs mesos aquests comencen la fase terrestre.

La serp blanca (Rhinechis scalaris)

Coincidint amb una observació realitzada el maig de 2014 a vora La Mallorca i també al Pla de la Casanova explicarem detingudament, alguns trets de la serp blanca.


Font: http://www.euroherp.com


La serp blanca té per nom científic Rhinechis scalaris, l’he vista que s’apartava del camí mentre passava amb la bicicleta, ha passat fent ondulacions i s’ha amagat enmig d’una roca i argelaga.Aquesta serp és identificable fàcilment perquè té dues ratlles negres paral·leles a tota la llargada de l’esquena (en la fase adulta). Els exemplars joves tenen l’esquena de color més groguenc i taques negres. Tots els exemplars tenen un dibuix negre en forma de V al morro.La podem trobar en zones de conreus, boscos, zones rocalloses i brolles, és una serp abundant, molt activa de dia i es pot enfilar en arbustos i arbres per cercar nius d’ocells (personalment en vaig veure una fent la ruta verda que s'enfilava sens gaire dificultat, en un boix). És una serp inofensiva però tot i així és millor no acostar-s’hi massa ja que quan se sent amenaçada s’alça i projecta la part anterior del seu cos bufant i xiulant sorollosament. També s’alimenta de ratolins,  i fins i tot poden capturar conills i rates. S’aparellen des de finals d’abril fins a principis de juny. La femella sol dipositar de 5 a 24 ous allargats i blancs. L’eclosió dels ous és entre setembre i octubre.

El cabirol (Capreolus capreolus)
Us explicarem quatre cosetes dels cabirols aprofitant que una col·laboradora de la web, l'última setmana de febrer de 2015 va fer la ruta blava de Sant Sebastià i pujant de la Font Salada fins dalt la carena de Sant Sebastià - Costa Castell es va trobar amb uns companys que també estaven de ruta, 3 cabirols davant seu que van escapar a córrer quan la van veure. Que fascinant que devia ser!!






El cabirol té per nom científic Capreolus capreolus. Els mascles presenten banyes petites de tres puntes que muden cada any a principis de l'hivern i s'acaben de desenvolupar quan comença la primavera. El pelatge és marró-vermellós en tots dos sexes durant l'estiu, i de color més gris a l'hivern apareixent una taca blanca a sobre de l’esquena. El ventre és de color més clar. Les cries, per contra, presenten un mantell vermellós esquitxat de nombroses taques blanques per augmentar el seu camuflatge amb l'entorn. Són característics els sons que emeten els dos sexes, similars a un lladruc de gos. El cabirol és un animal forestal, que surt a camp obert en comptades ocasions durant l'estiu per afegir algunes herbes a la seva dieta, basada en el consum de fulles d'arbustos i arbres baixos, així com baies i brots tendres. Els seus hàbits són crepusculars, és més difícil poder-lo observar durant el dia el qual s’amaga entre la vegetació (a Oristà realment n'hi ha força i tenen molts llocs per amagar-se, d'aquí que n'hi hagi tants!). Les femelles viuen amb una o dues cries nascudes del mateix any i els petits resten amagats la major part del temps. La femella només s’hi acosta per alletar-les, encara que sempre es mantingui vigilant. Els mascles poden ser solitaris o viure amb una femella i les cries. En l'època de zel (inicis de l'estiu) es tornen fortament territorials i tracten de mantenir els altres mascles lluny de la seva àrea d'influència, alhora que tracten d'atreure les femelles per aparellar-se amb elles. El cabirol és un dels pocs ungulats que presenta fecundació que no es dóna gairebé mai en el moment de l'aparellament, sinó mesos després. El naixement de les cries (una sola en les mares primerenques, dues en parts posteriors) es produeix normalment el mes de maig. En general és una espècie d’hàbits solitaris. El mascle defensa el seu territori fortament mitjançant “lladrucs” semblants a un gos i marca el territori amb olors a partir de substàncies químiques alliberades per glàndules odoríferes. Aquest marcatge el fa rascant el cap i banyes contra la vegetació i escarbant el terra sobretot en època de zel. Si voleu veure cabirol, a Oristà ho tenim força fàcil, només cal sortir a primera hora de matí o última de la tarda, buscar un camp (sobretot quan hi ha brots tendres) i resseguir-lo amb la vista, crec que l'encertareu!
El porc senglar (Sus scrofa)
Ai els porcs senglars! quants n'hi ha a Oristà? la veritat que cada vegada és més fàcil veure'n tant de dia com de matinada com el capvespre, en aquest cas, aprofito per fer-ne cinc cèntims aprofitant una observació del gener de 2014.. No cal dir que a part de veure'ls és senzill conèixer per on passen, per on es rasquen i on es rebolquen, és que són una mica barroers. Aquesta imatge correspon a la terra remoguda que fan amb el musell mentre van caminant per cercar aliment.



Les següents imatges van ser enregistrades amb càmera d'infrarroig:






El porc senglar presenta un cap força gran i allargat i té els ulls molt petits. De coll gruixut i potes curtes, essent les de davant més llargues que no pas les de darrera. Hi ha moltes subespècies i el porc domesticat es considera una subespècie més de les moltes que podríem trobar arreu d’Europa i altres parts del món. El porc senglar té una visió molt reduïda que queda compensada per l’olfacte, essencial per a la recerca d’aliment. Per tant, si els veus venir aparta't! S’alimenta d’aglans, arrels i bulbs, fruita, patates, cereals, blat de moro i petits amfibis, rosegadors com ratolins i talps, conills petits, cucs, insectes, cargols, ous d’ocells etc. L’olfacte a més, li permet distingir a grans distàncies, la presència d’altres éssers vius, sovint fa grans inspiracions sorolloses per tal de percebre les olors a grans distàncies. L’oïda també la té molt ben desenvolupada i és capaç de sentir sons que els éssers humans no som capaços de detectar ni escoltar. Presenta crinera la qual s’eriça quan podríem dir que està enfadat... Els fills neixen amb 11 ratlles al llarg del cos i al cap d’uns mesos de vida acaben desapareixent i el seu pèl s’enfosqueix. De cada part solen néixer uns 5 o 6 garrins. És un animal molt ben adaptat a tot tipus d’hàbitats, preferint localitats amb molta vegetació arbustiva i arbòria per passar desapercebut. Prefereix zones on hi hagi presència d’aigua per poder beure i rebolcar-se al fang. Abunda en alzinars i zones de cultiu amb boscos propers. És un animal que sap nedar. Es desplaça en grups tot i que els mascles en edat reproductora són molt solitaris. Durant el dia el senglar es considera un animal força sedentari i a la nit recorre grans distàncies. Enmig del bosc sol utilitzar els mateixos camins per recórrer a la recerca de menjar, llocs enfangats amb aigua etc. El període de zel va del mes de novembre al mes de gener. És un animal que lluita fervorosament per trobar una femella i és possible que es descuidi fins i tot de l’alimentació (això és amor!). En zones entollades és possible veure el rastre de banys de fang, considerant-se de gran importància per a aquesta espècie ja que els serveix per a regular la temperatura corporal (cal tenir en compte que aquest animal no sua). Altrament també els són útils per a la selecció sexual durant l’època de zel i per qüestions sanitàries com fer fora determinats paràsits. Després del bany acostuma a rascar-se al tronc d’alguns arbres deixant unes marques ben visibles amb presència de fang, pèl i deixant l’arbre sense escorça. Les potes del senglar tenen 4 dits i quedaran totes 4 marcades al terra només en substrats tous donat que els dos dits anteriors no sempre serveixen per a subjectar-se al terra i per tant no quedarien marcats.

A la següent imatge (31/12/2015) es pot veure un bassal sec però amb evidència que el porc senglar s'hi rebolca i al fons, al tronc de dos pins blancs, fregades inequívoques de l'animal. Entremig dels dos pins es divisa un corriol cap amunt per on transiten. Com a curiositat dir que de fosc, fent la ruta verda, 9 porcs senglars van creuar per davant meu a uns 15 metres de distància. A mesura que picava de mans, en sortien 3 cada vegada... glups...





Salamandra (Salamandra salamandra)
L'hem vista al mig del camí anant cap a la Font del Ginebre (desembre 2013) tot marcant la ruta verda de la Carena de la Baga. Sovint s'observen exemplars morts per atropellament en camins i carreteres, quina pena tot plegat.




El novembre de 2014, en una zona de la ruta verda, dos integrants de l'equip de senderisme visualitzen unes 20 salamandres en un tram de 1 km de camí (quan ja s'ha post el sol). Això és una gran notícia!! Són espècies de distribució arreu d’Europa. Solen fer uns 20 cm de llargada i d’adults presenten uns moviments molt lents. Mengen cucs de terra i petits insectes presentant màxima activitat en la foscor. Es troben en zones boscoses fresques i humides. On podem apreciar molses i falgueres podríem veure-hi doncs, alguna salamandra. Són molt actives entre els mesos d'octubre i desembre. En èpoques de sequera i calor s’allotgen sota de pedres i troncs d’arbre caiguts (d'aquí la importància també, de deixar la fusta morta al bosc, que la natura ho té tot pensat!). Quan plou solen sortir dels seus refugis per tal de buscar aliment. Les larves de salamandra presenten brànquies com els peixos. Hem detectat darrerament alguns punts a Oristà amb nombroses larves (això és una gran notícia donat que ens indica que la qualitat de l'aigua és bona). La coloració groc i negra estrident de la salamandra és indicadora que és un animal tòxic. La pell està recoberta d’una mucositat que té verí (alcaloides i altres) protegint-la d’alguns mamífers així com infeccions provocades per fongs o bacteris. L’època de zel és d’abril a setembre i les femelles van a l’aigua a tenir els seus fillets la primavera següent. Normalment trien basses amb aigua fresca i corrents d’aigua suaus protegides de la llum del sol. Tenen unes 30 larves per femella i són de tonalitats més marronoses o grisenques. Aquestes s’alimenten de cucs i crustacis. Els enemics més freqüents són les larves de libèl·lules i les truites de riu (encara que aquí a Oristà de truites... poques!). Una vegada transcorregut la fase larvària (que dura entre 3 i 6 mesos) surten a la superfície (si no ho fessin s’ofegarien!). Es creu que les salamandres poden viure una mitjana de 20 anys amb bones condicions i són indicadors de la bona qualitat de l'ambient donat que són molt sensibles a la contaminació ambiental. Hi ha algunes supersticions com ara que són capaces de resistir el foc, que orinar prop del bosc on hi ha una salamandra pot provocar la mort, és un animal que s'ha relacionat amb la bruixeria, per tant, como podríem comprendre, no estava ben considerat. 

Els esquirols (Scirus vulgaris)
Aprofitant l'observació de dos esquirols el mateix dia d'un mes de desembre gelat de 2013, explicarem algunes cosetes d'aquest simpàtic animaló que si bé és fàcil de veure en aquestes contrades, cal dir que s'observen molts exemplars morts a la carretera. A diferència del què podem pensar, no sempre que veiem pinyes menjades ens hem d'imaginar que és degut als esquirols sinó que els ratolins i les rates que viuen al bosc també s'alimenten de pinyes i pinyons així com també se n'alimenten alguns ocells. La diferència està en què els esquirols es mengen els pinyons, subjecten la pinya per un extrem i deixen caure a terra les escates de les pinyes mentre que ratolins i rates a més de menjar-se els pinyons es mengen també les escates. Així doncs, si veiem escates al terra i l'extrem de la pinya sencera de ben segur es deu tractar d'un esquirol. 



  


És un animal omnívor, de petites dimensions, el qual es desplaça sovint pels arbres si bé el podem veure travessant camins i carreteres. Les ungles punxegudes que presenta li permeten arrapar-se a la soca dels arbres i escalar-los desplaçant-se de l’un a l’altre a través de les branques. La seva llarga cua li permet mantenir l’equilibri quan camina per les branques. Té molt bona vista i es considera un bon calculador de distàncies. Acostuma a viure en boscos caducifolis (que els cau la fulla) i també en pinedes. És difícil distingir els mascles de les femelles doncs són pràcticament iguals. És un mamífer bàsicament rosegador, de color marró vermellós si bé a l’hivern és de color més gris. Presenta una cua llarga i peluda. Concretament s’alimenta de borrons, aglans, pinyons, avellanes, castanyes, bolets i fruits del bosc. També menja ous d’ocells i ocells petits. Rosega sovint pinyes per gastar les dents del davant. A la tardor acostuma a amagar aliments en diferents llocs a prop del seu niu. Com que moltes llavors no les consumeix, aquestes acaben germinant i així en propaga les espècies. Té 4 dits a les potes del davant i 5 dits a les potes del darrere. Construeix nius als arbres i els revesteix de fulles i molsa. La femella sol tenir entre 3 i 4 cries i acostumen a viure en indrets on hi ha aigua a la vora. És un animal que no hiverna sinó que menja fruits i llavors que prèviament ha guardat. Viuen entre 5 i 10 anys.  

El Toixó (Meles meles) 
Correspon a la família dels mustèlids com la mustela, la llúdriga i el visó americà. He de dir que aquí a Oristà en diem toixó i no teixó com es coneix de forma habitual. Sovint es veuen rastres en camins principals o corriols. Viu en família o sol en caus (teixoneres) que excaven i les quals poden perdurar molts i molts anys. Les teixoneres es localitzen en sòls tous i humits entre arbustos com l’esbarzer i solen tenir diverses entrades formant túnels. Per saber si habiten al cau cal observar a les proximitats si hi ha presència d’excrements que dipositen en solcs. A la ruta blava en podem veure una de ben visible i clara just començar un corriol, seguint aquest mateix caminet i podem trobar presència d'excrements acumulats. Els petits neixen entre el mes de febrer i el març amb un nombre aproximat de 4 cries. Són animals nocturns. S’alimenten de cucs, fruits, arrels, escarabats i els encanta la mel! Les petjades són característiques perquè davant de la planta del peu hi deixen marcades les ungles.


Petjada de toixó trobada en un camí fent la ruta verda després de la pluja dels darrers dies:




Les dues imatges que segueixen corresponen molt probablement a un cau de toixó i dic que em sembla per vàries raons; en primer lloc perquè molt a la vora hi ha un camí i s'hi poden veure rastres de petjada, en segon lloc, hi ha un parell de lletrines a uns 10 metres d'aquest cau, just en un corriol de la ruta blava. Només quedarà per verificar si realment ho puc confirmar, veurem com en les empesquem per fer-ho!



 Possible cau de toixó
 Lletrina amb els excrements del toixó

Les abelles (mitjans març 2014)
Aprofitant que arribem a la primavera i les abelles comencen a fer acte de presència al jardí explicarem quatre coses d'aquests animalons.  



Font: http://www.xtec.cat


L'abella, de nom científic, Apis mellifera és emprada en apicultura per a la producció de mel.
La reina pon un únic ou en cadascuna de les cel·les preparades per les abelles obreres. De l'ou en surt una larva que serà alimentada per les obreres “treballadores” i després d’una setmana la cel·la de la larva és segellada (ho fan les abelles obreres). Seguidament passaran per un estadi anomenat de pupa i finalment arribaran a ser abelles adultes.Durant els primers deu dies de les seves vides les obreres netegen el rusc i alimenten les larves i després es dediquen a fer cel·les amb cera (a partir de les glàndules del seu cos). Durant un seguit de dies més, les obreres reben nèctar i pol·len d’abelles treballadores més velles i l’emmagatzemen. Al cap de 20 dies aquestes obreres ja comencen a recol·lectar nèctar i pol·len. En un rusc hi sol haber unes 50.000 abelles aproximadament o més.La reina s’alimenta de gelea reial durant tota la vida mentre que les obreres només se n’alimenten durants els 3 primers dies durant la fase de larva (acte seguit comencen a menjar nèctar i pol·len). L’alimentació a base de gelea de la reina li confereix que pugui desenvolupar òrgans genitals i que sigui més gran que les demés abelles, amb la qual cosa, la cel·la del rusc on es desenvolupen els ous destinats a ser reines també és de mida més gran que no pas el rusc on es desenvoluparan les demés abelles. a vida mitjana d’una abella reina és de 3-4 anys aproximadament i es sol aparellar en zones allunyades del rusc on diversos mascles s’hi acoben. Els genitals masculins queden enganxats al cos de la femella i com a conseqüència els abellots, després d’aparellar-se moren per esquinçament. Dins el rusc hi pot haver doncs, abelles de diferent “pare”. Quan neixen les noves reines, la reina vella i la meitat de les obreres marxen del rusc per construir-ne un de nou. De totes les noves reines només en queda una dins el  rusc; les altres moren o bé marxen. La vida de les abelles obreres és molt menor que la de la reina i viuen tan sols unes setmanes o pocs mesos segons neixin a la primavera o a la tardor. Les abelles hivernen dins el rusc (seria el cas de la zona en la que vivim on el fred és intens a l’hivern). La mel és fabricada a partir del nèctar de les flors. Les abelles són capaces d’emmagatzemar-lo dins el seu “segon” estómac i el porten cap al rusc on les abelles obreres el tornen a digerir novament. Disposen d’uns components capaços de trencar el nèctar i el “converteixen” en sucre simple que és emmagatzemat a les cel·les del rusc per tal que la humitat baixi. Una vegada la humitat és correcte (sol ser menys del 20%) segellen la cel·la on hi ha mel amb cera. Les abelles “piquen” quan se senten amenaçades ja siguin a l’aire lliure o bé al rusc. Disposen d’un fibló en forma d’arpó que una vegada pica l’abella no es pot desenganxar de la zona de picada, és per aquesta raó que quan ens intentem treure l’abella de sobre, aquesta mor doncs amb l’intent de treure’ns-la de sobre, el fibló, unit amb l’aparell digestiu, es desadhereix de l’abella i acaba morint.Com que tenen el cos cobert de pèls recullen fàcilment milers de grànuls de pol·len quan es mouen a la part interna de les flors que utilitzen per a consum propi però que en deixen també, a sobre de les parts femenines de les plantes fins a ser fertilitzades, llavors en surt el fruit. Les abelles són molt importants per a la pol·linització de les flors. 

Eixam d'abelles just a la paret de pedra del camp del Solà (abril 2015)





La Processionària (Thaumetopoea pityocampa)
A finals de desembre de 2015 segons fonts fiables d'observadors d'Oristà, es detecta processionària en plena processó en algun camí de bosc solell. Quin hivern senyor! no fa fred i els pins estan plens de bosses... 





Les “bosses” que solem veure habitualment en alguns pins corresponen al niu de l’anomenada Processionària o també dita arna del pi, el nom científic de la qual és Thaumetopoea pityocampa. El cicle vital de la processionària passa per 5 fases i encara que sembli estrany aquesta eruga que veiem travessar sovint les carreteres, acaba essent una papallona nocturna. Es troba a la conca del Mediterrani i és considerada una plaga per a alguns arbres com els pins. La seva distribució es troba limitada per les baixes temperatures, sent més estrany trobar-la en latituds superiors a les nostres (resisteix fins a -15ºC). Quan les erugues neixen són de color verd, es desplacen molt poc i mengen de les acícules o agulles (fulles) dels pins. Els pins més afectats presenten fulles una mica seques i de colors més esblanqueïts. A la base de les fulles  elaboren un bon entremat de fils de seda juntament amb els mateixos excrements de l’eruga mentre no surt de l’ou. Una vegada surten de l’ou, que sol ser al cap d’uns 10 dies, llavors ja comencen a desplaçar-se cap a altres branques del pi.El segon estat larvari correspon a un estadi en què es comença a recobrir de pèls de colors ataronjats, i dura uns 18 dies, continua alimentant-se de les fulles dels pins. Es comença a desplaçar a distàncies més importants. El tercer estat larvari correspon a un estadi en què es desenvolupen pèls urticants i aquí comencen a triar l’emplaçament definitiu de la colònia i formen les bosses definitives blanques que pengen dels pins. Aquesta fase dura un mes.El quart estat larvari es caracteritza perquè l’eruga augmenta el nombre de pèls urticants i cada nit es desplacen per buscar aliment. En zones fredes pot durar tot l’hivern. El cinquè estat larvari està caracteritzat perquè segueixen augmentant el nombre de pèls urticants i la mida del cos. Continuen menjant fulles de pi i quan es queden sense aliment fan llargues files per terra per trobar un nou pi i aliment. Aquestes fileres d’erugues es coneixen doncs, amb el nom de Processionària. Seguidament les erugues es soterren a les vores del bosc (sòls il·luminats). Una eruga femella és la que va al davant i escull el lloc més convenient el qual sol ser un lloc ben il·lumintat. Aquí comença la fase anomenada de crisàlide. Així enterrades comencen a fabricar el capoll i després d’algunes fases més, finalment esdevindrà una papallona nocturna. Les papallones tornaran a pondre els ous als pins per començar un nou cicle. Per donar una mica d’informació sobre els ous, dir que són de color blanc-groguenc i es troben al voltant de les acícules (fulles) del pi. Aquests estan protegits per escates contra possibles depredadors. És difícil que puguin matar l'arbre amb l'excepció d'arbres joves però sí que en debilita el seu creixement. Els depredadors més freqüents són els ocells i els mamífers. Es considera que les caixes niu són bons artilugis per a lluitar contra aquesta plaga. A les mallerengues els agraden les larves. 

Pins morts degut a la processionària (abril 2016)
Mal any pels pins... gairebé és impossible observar una sèrie de pins i no observar processionària. 




A 10 de gener de 2016, casualment, més processionària pel camí. Hivern sec, càlid i poques glaçades... de moment!




Erugues enterrant-se al mig d'un camí assolellat  (març 2016):




La cassanella



Aprofitant que va ser trobada a sobre la Carena de la Baga, el desembre de 2013, avui explicarem alguns cosetes d'aquesta curiosa "canica" feta de fusta. Direm que el nom de cassanella és el nom vulgar que se li dóna als cecidis, gales o agalles (forma rodona de la cassanella amb dimensions concretes que apareix a la imatge) com a resposta desencadenada per l'arbre, a la posta d'ous de determinats insectes sobre una part física d'aquest arbre. Amb una mica de paciència i observant entre les fulles dels roures hi podem trobar aquestes formacions. El nom científic de l’insecte que pon els ous s’anomena Andricus kollari. Encara que la forma rodona crida l’atenció, podríem trobar diverses formes i  mides. A vegades, a l’interior de l’estructura s’hi desenvolupen altres espècies inquilines paràsites. Recordo de petits, el pare ens ensenyava a jugar amb les cassanelles, amb il·lusió, tot distreu!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada